Quan a l’Anna, la psicopedagoga, li arriben els diferents casos a tractar, aquests li poden arribar de dues maneres. Li poden arribar a través dels mestres (normalment del tutor) i a través dels pares. La detecció que rep de part dels mestres en fa una valoració, i una part d’aquesta és igual per tothom (observació a l’aula, la relació amb els altres al pati...) i l’altra part, segons el que els mestres hàgin detectat i la psicopedagoga hagi observat, els hi passa les proves estandaritzades (WISC-IV, TALEC...). Amb el resultat: “diagnòstic específic de dificultat” es parla amb els pares i la direcció del centre; i després la tutora i la psicopedagoga redacten un informe amb les mesures necessàries (PI, adaptacions d’aula...)
L’altra via, a través dels pares, l’Anna m’explicava que demanen reunir-se amb ella sobretot per solucionar aspectes conductuals que els pares detecten a casa i que els supera. Em comentava un seguit de frases amb les que coincideixen la majoria dels pares i que a mi, i segurament a molts, també em són molts familiars en el meu dia a dia com a tutora:
- “es que mi hijo no quiere estudiar y solo quiere ver la tele”
- “ya no puedo más con este niño, no sé qué hacer”...
Quan l’Anna i jo parlavem d’això, coincidiem totes dues en que en aquests casos en que hi ha un problema de comportament hi ha d’haver una conseqüència immediata... però no val el típic: “pues si no haces los deberes el sábado no irás al parque” o “si no estudias, los reyes no te van a traer la bicicleta que pides”...
En aquest cas en què són els pares que demanen una visita directament a la psicopedagoga, ella dóna unes pautes als pares i fa un petit informe als mestres del nen o nena on s’acorden unes mesures a tenir en compte.
No hay comentarios:
Publicar un comentario