Escolaritat compartida (uec)

No havia sentit parlar gaire de l’escolaritat compartida fins fa poc temps. Al centre on treballo hi ha el cas de dos alumnes però no són alumnes que conegui i ara a l’escola on faig les pràctiques n’hi ha dos també. Són nens més grans, de l’E.S.O., però n’hem estat parlant l’Anna i jo i ho he trobat molt interessant. Els pares escullen l’escola que volen i l’E.A.P. fa la sol•licitud. Normalment, aquest centre treballen amb l’Escola d’educació especial Fàsia. El disseny del pla de treball el realitzen ambdós centres i s’assembla molt a un P.I. (petita història de l’alumne, ajudes que rep dins i externes, horaris, matèries...) i les coordinacions solen ser trimestrals. L’expedient de l’alumne el té el centre on més dies hi va el nen i les notes les posen també els mestres del centre on hi està més dies i es diu que “té l’escolaritat”
Aquesta atenció educativa de l’alumnat en les unitats d’escolarització compartida té un caràcter excepcional i es produeix només quan el centre ha exhaurit totes les possibilitats d’adaptació i d’atenció personalitzada, d’acord amb els recursos humans i materials disponibles.
Aquests alumnes presenten necessitats educatives especials derivades de la inadaptació al medi escolar i que, a més d’un retard en els aprenentatges, han de presentar de manera reiterada i contínua alguna de les característiques següents:
• Desajustos conductuals greus que es manifestin en situacions d’agressivitat o violència que posin en perill la convivència del centre.
• Absentisme injustificat, rebuig escolar, existència de conductes predelictives greument perjudicials, contraris a les normes de convivència del centre...

Fundació El Niu

La Fundació El Niu és una escola d’educació especial que ajuda, a través de l’EAP, als centres concertats on hi ha casos d’alumnes molt greus amb problemes de lectoescriptura sobretot. Treballen partint del mètode global a l’analític i ho fan adaptant el material necessari.
Concretament amb el Carlos vénen d’aquesta fundació els dilluns i els dimecres d’11:30 a 12:30. Amb ell l’han ajudat molt, ja que fa uns mesos no sabia llegir, però amb aquest mètode sí que ha après (de manera força mecànica) molt bé, la part de la comprensió li costa més i quan jo estic dins l’aula amb ell l’ajudo sobretot amb aquest aspecte. He vist els resultats i són molt satisfactoris.

Aquest any però, ja no li correspondrien aquestes sessions de suport degut a les retallades però sí que vénen per atendre a un nen de cinquè i s’ha acordat amb el centre que seguirien atenent també en Carlos aquest curs.

Detecció. PI...??

Quan a l’Anna, la psicopedagoga, li arriben els diferents casos a tractar, aquests li poden arribar de dues maneres. Li poden arribar a través dels mestres (normalment del tutor) i a través dels pares. La detecció que rep de part dels mestres en fa una valoració, i una part d’aquesta és igual per tothom (observació a l’aula, la relació amb els altres al pati...) i l’altra part, segons el que els mestres hàgin detectat i la psicopedagoga hagi observat, els hi passa les proves estandaritzades (WISC-IV, TALEC...). Amb el resultat: “diagnòstic específic de dificultat” es parla amb els pares i la direcció del centre; i després la tutora i la psicopedagoga redacten un informe amb les mesures necessàries (PI, adaptacions d’aula...)

L’altra via, a través dels pares, l’Anna m’explicava que demanen reunir-se amb ella sobretot per solucionar aspectes conductuals que els pares detecten a casa i que els supera. Em comentava un seguit de frases amb les que coincideixen la majoria dels pares i que a mi, i segurament a molts, també em són molts familiars en el meu dia a dia com a tutora:
- “es que mi hijo no quiere estudiar y solo quiere ver la tele”
- “ya no puedo más con este niño, no sé qué hacer”...
Quan l’Anna i jo parlavem d’això, coincidiem totes dues en que en aquests casos en que hi ha un problema de comportament hi ha d’haver una conseqüència immediata... però no val el típic: “pues si no haces los deberes el sábado no irás al parque” o “si no estudias, los reyes no te van a traer la bicicleta que pides”...
En aquest cas en què són els pares que demanen una visita directament a la psicopedagoga, ella dóna unes pautes als pares i fa un petit informe als mestres del nen o nena on s’acorden unes mesures a tenir en compte.

Departament d'atenció a la diversitat.

L’Escola compte amb un departament d’atenció a la diversitat (he pogut assistir a una reunió i veure com funciona); la meva tutora de pràctiques, la psicopedagoga del centre, és la Cap d’aquest departament i s’encarrega de la part més psicopedagògica. També el formen junt amb ella i de manera voluntària les dues tutores de primer i una de les tutores de segon, precisament la mestra amb la que estic a l’aula fent la intervenció. Aquestes tres tutores actuen com a mestres d’educació especial fent reforços a alumnes de primària tot i que no totes tenen l’especialitat

Al principi de curs van fer una reunió per fer un llistat d’aquells alumnes que presenten alguna necessitat/dificultat i que necessiten com he dit algun tipus de reforç. Al cicle inicial es treu al grup de nens fora de l’aula i en una altra aula, d’educació especial, treballen el raonament i la lectoescriptura de manera unificada i a partir de tercer aquests reforços són més puntuals i sobretot es centren amb nens que ja tenen un diagnòstic i el treball es fa, si es pot, de manera individual.

Normalment es reuneixen una vegada al mes però com m’han explicat a principi de curs, sobretot al setembre, les reunions van ser més freqüents.

El primer claustre

La setmana passada vaig poder assistir a un claustre (el meu primer contacte amb tots els docents), i la meva tutora de pràctiques, la psicopedagoga, i la tutora del nen el qual faig la intervenció, que és una part de la meva tasca allà, em van presentar a tots els mestres i membres de l’equip directiu i van explicar a grans trets que feia jo allà...

Jo també vaig intervenir per presentar-me jo mateixa i especificar una mica més quins eren els meus objectius, quant temps estaria allà.... ells, com és normal no em van fer gaires preguntes en aquell moment, a més l’ordre del dia era força apretat i més a l’inici de curs, però vaig notar en general molt bona predisposició i simpatia cap a mi i també que entre ells hi ha molt bon rollo a l’hora de compartir coses i de treballar.

Els vaig avançar que agraïa la rebuda i sobretot l’ajuda que em puguessin facilitar i vaig deixar ben clar que si preguntava no ho feia per xafarderia sinò per documentar-me per poder fer una bona feina. Dic això perquè ja he vist que segons amb qui parlo haig de vigilar què i com pregunto les coses perquè sembla que molestis, menys mal que amb qui treballo més estretament estic molt a gust...

Les primeres setmanes

Aquests primers dies m’han servit per familiaritzar-me amb el centre i les rutines del dia a dia, tant de treball dels mestres amb qui estic més en contacte degut a la tasca que realitzo allà com amb el Carlos, el nen de segon el qual faig un treball directe dins l’aula, d’observació, ajuda i suport; com indirecte amb la tutora i la psicopedagoga, de modificació/actualització del PI, recerca de noves estratègies metodològiques que l’ajudin amb els aprenentatges i disseny d’activitats i/o materials per afavorir també aquests aprenentatges.

A grans trets, l’Escola Mare de Déu del Roser de Barcelona, és un centre concertat de dues línies, des de P3 fins al Batxillerat que participa en diferents projectes com el de reutilització de llibres a Primària, el conte viatger de 3r a 6è de primària, etc. També fan diverses sortides al voltant del barri, de mig dia o d’un dia sencer d’acord amb la programació de les matèries de cada curs i també cap a l’abril o maig fan colònies. Amb els pares també fan reunions i xerrades pedagògiques al propi centre i també de tant en tant alguns dissabtes fan “el dia familiar” on s’organitzen tallers pels nens i un esmorzar per tots: alumnes, pares i mestres.